Biografia • Teatre romàntic

Víctor Hugo va néixer el 26 de febrer de 1802 a Besançon (França). El seu pare, Leopold-Sigisberg Hugo, general de l'exèrcit napoleònic, va seguir Giuseppe Bonaparte a Itàlia i Espanya, i els seus fills i la seva dona, Sofia Trebuchet, li van estar a prop en els seus viatges. La Restauració va posar fi a aquest vagabundeig. Del 1815 al 1818, Victor va viure a París a l'internat Cordier on el seu pare li hauria agradat que es preparés per als exàmens per ser admès a l'Ecole Polytechnique.

Hugo, en canvi, va abandonar l'Institut convençut que es dedicaria a la literatura i l'any 1819 va fundar amb el seu germà Abel el diari "El conservador literario". El 1822 els seus primers escrits d'entonació reialista i catòlica "Odes i poemes diversos" li van valer una pensió de 1000 francs del rei Lluís XVIII que va ser augmentada el 1823 per la publicació de "Han d'Islande". El mateix any es va casar amb Adele Foucher. D'aquest matrimoni van néixer cinc fills. Els seus primers contactes amb els cercles romàntics parisencs es remunten a aquests anys, en primer lloc el de Jacques Nodier a la Biblioteca de l'Arsenal, el "Cromwell" es remunta al 1827, el drama el prefaci del qual es considera, amb raó, el manifest de les noves teories romàntiques.

En aquest prefaci, essencialment, s'intenta definir el gust de l'home modern pel drama, un gènere basat en els contrastos, en la presència decòmic com del tràgic, i sobretot del grotesc (imatge de la vida estimada per l'escriptor), i traduït d'un nou vers, obert als recursos lliures de la prosa. L'experimentalisme és l'arrel de les obres d'aquest període. El gust d'Orient, dels arqueòlegs, dels pintors com Delacroix, va trobar confirmació en la seva producció dels anys 1825-28 i va donar lloc a la publicació de "Le Orientali".

L'any 1830, com que el "Cromwell" era un drama massa gran per ser representat, a partir de les teories exposades, va portar a l'escenari el "Hernani". Va ser la batalla decisiva i Victor Hugo va ser reconegut com el cap de la nova escola romàntica. Després van seguir nombrosos escrits: obres dramàtiques ("Marion Delorme" 1831; "El rei es diverteix" 1832; "Lucrezia Borgia", "Maria Tudor", "Rui Blas", 1838); una novel·la ("Nôtre Dame de Paris"), quatre volums de versos ("Fulles de tardor" 1831; "Cants del crepuscle" 1835; "Veus interiors" 1837; "Raigs i ombres" 1840), i el 1841 esdevingué membre de l'Acadèmia Francesa. Dos fets de 1843 van interrompre la seva activitat literària durant una dècada: la mort de la seva filla Léopoldine i el fracàs del drama "Els Burgraves", que va portar a la seva renúncia al teatre.

El 1845 va ser nomenat Par de França per Lluís Felip, el 1848 diputat a l'Assemblea Constituent, on va ser un dels opositors més ferotges de lapresident Lluís Bonaparte. Però el cop d'estat de 1851 va marcar l'inici del seu exili, d'aquell exili que s'havia de durar fins al 4 de setembre de 1870. Van ser anys molt fructífers en la literatura: el 1853 va publicar "Els càstigs", una dura sàtira contra Napoleó III. , el 1856 "Contemplacions", el 1859 la primera sèrie de "Llegenda dels segles" (la seqüela s'estrenarà el 1877 i el 1883), el 1862 els "Les Miserables". Va tornar a París després de l'enfonsament del Tercer Imperi, va entrar al Senat el 1876 i va morir el 22 de maig de 1885. El seu funeral va ser una apoteosi; el seu cos va ser deixat una nit sota l'Arc de Triomf dels Camps Elisis i vigilat per dotze poetes.

Una altra de les seves obres mestres, "L'últim dia d'un condemnat", es va publicar de manera anònima l'any 1829.