Biografia • Sweet blues made in Italy

Adelmo Fornaciari, més conegut com Zucchero, va néixer el 25 de setembre de 1955 a Roncocesi, un poble agrícola de la província de Reggio Emilia. La seva primera passió és el futbol: després de les seves primeres experiències a l'oratori, el molt jove Adelmo s'incorpora a l'equip Reggiana com a porter. Ja a primària el professor l'anomena de bon humor "sucre i melmelada".

Fill de pagesos, Fornaciari romandrà sempre lligat a la seva terra. A Reggio Emilia va començar a tocar la guitarra, gràcies a l'ajuda d'un estudiant negre nord-americà que va assistir a la Facultat de Veterinària de Bolonya. Rastreu cançons dels Beatles, Bob Dylan i els Rolling Stones.

L'any 1968, la família es va traslladar a Forte dei Marmi, a Versilia, per feina. La música ara corre per les venes del petit Zucchero tant que ja es pot parlar d'amor pel rhythm'n'blues. Munta una petita banda anomenada "The New Lights", nois com ell amb qui comença a tocar a les sales de ball locals. Mentrestant va assistir a l'institut tècnic industrial de Carrara; després es va matricular a la Universitat de la Facultat de Veterinària, sense tanmateix concloure els seus estudis acadèmics. En aquest període ja es manté de forma independent amb l'activitat de músic: fa gires amb el "Sugar & Daniel" (Daniel és el cantant del grup mentre Zucchero toca la guitarra i el saxo) fins al 1978,després forma el "Sugar & Candies", amb el qual també comença a compondre cançons.

L'amor pel blues segueix sent la base del seu esforç per recórrer carreteres més "italianes". Els ambients romàntics que l'inspiren són els de Fred Bongusto, per a qui escriu "Tutto di te"; aleshores passa que Zucchero escriu per a un jove representant del gènere melòdic, Michele Pecora. Aquest últim amb "Te ne vai" aconsegueix un gran èxit d'estiu i a Zucchero de cop s'obre el camí a la professió d'autor.

Era l'any 1981 quan Gianni Ravera, impactat pel timbre de la seva veu, va empènyer Zucchero a afrontar el Festival de Castrocaro com a intèrpret. Zucchero guanya, aconsegueix un contracte amb Polygram i l'any següent participa al Festival de Sanremo. El resultat no és emocionant, i fins i tot les participacions posteriors no valdran grans resultats a la competició. No obstant això, la seva "Donne" (participació al Festival de Sanremo de 1985) sovint serà presa com un exemple de cançó ignorada dins de l'esdeveniment, però encara capaç de trobar un lloc merescut entre les cançons italianes més belles de tots els temps.

L'any 1983 va gravar el seu primer disc titulat "Un po' di Zucchero". La Nit de Nadal del mateix any va néixer la Irene, la filla que seguiria els passos del seu pare iniciant una carrera com a artista musical. Va ser l'any 1985 que ella carrera artística pren impuls: després de proposar (amb la Randy Jackson Band) a Sanremo l'esmentat "Donne" surt el disc "Zucchero & Randy Jackson Band", que li dóna èxit i credibilitat. A partir d'aquí, l'ascens i els èxits de Zucchero no tindran interrupció.

L'any 1986 va publicar el disc "Rispetto"; col·labora amb Gino Paoli que amb Zucchero compon "Come il sole suddenly" i escriu el text de "Con le mani"; "Senza una donna" s'enregistrarà en anglès amb Paul Young l'any 1991 i arribarà al quart lloc de les llistes angleses.

Durant les vacances de Cap d'Any del 1990, juntament amb Dodi Battaglia, Fio Zanotti, Maurizio Vandelli, Michele Torpedine i Umbi Maggi, forma la banda "I Sorapis", una formació goliàrdica però convincent. Amb "I Sorapis" va publicar el disc "Walzer d'un Blues" (1993), gravat en una setmana a casa del baixista.

L'èxit de Zucchero es va confirmar el 1989 amb l'àlbum "Gold, incense and beer", que es va convertir en l'àlbum més venut de la història italiana (ja tenia prop d'un milió de reserves abans de sortir). Entre les cançons que s'hi inclouen hi ha "Diavolo in me" i la molt dolça "Diamante" (text de Francesco De Gregori), dedicada a l'àvia del cantant, que en realitat es deia Diamante.

A partir d'aquest període hi haurà nombroses col·laboracions amb artistes internacionals, com Paul Young, Joe Cocker,Luciano Pavarotti (amb el mestre interpreta la cançó "Miserere", inclosa al disc homònim de 1992), Fernando Fher Olvera, Eric Clapton, Stevie Ray Vaughan.

L'any 1992 Zucchero va representar Itàlia (l'únic artista italià convidat) al "Freddie Mercury Tribute", un concert dedicat a la memòria del cantant de Queen que va morir prematurament a causa de la sida: en aquest context comença la col·laboració musical i l'amistat que unirà Zucchero amb el guitarrista Brian May i el bateria Roger Taylor.

Dos anys després és l'únic italià que participa en el concert "Woodstock 1994".

Entre els altres grans èxits de l'artista emilià recordem "X culpa de qui?" (inclòs al disc "Spirito DiVino", 1995), "Così celeste" (juntament amb Cheb Mami) i "Il grande baboomba" amb el qual va guanyar el Festivalbar 2004.

La col·laboració amb la banda mexicana Maná. Amb aquests, entre altres coses, va cantar "Baila Morena" i va participar en el disc "Revolución de amor" cantant l'exitosa cançó "Eres mi religió" amb Maná.

A l'àlbum "Zu & Co." (2004) duets amb alguns dels grans de la música: als Estats Units arriba a les 200.000 còpies venudes, gràcies també a la distribució a la cadena Starbucks. El "Wall Street Journal Europe" i el "LosAngeles Times".

L'any 2006 es va publicar l'àlbum "Fly", que suposa un canvi respecte als discos anteriors, amb un estil més pop, moltes balades i col·laboracions d'autor amb artistes com Ivano Fossati i Jovanotti

El 2007 es va llançar "All the Best" que inclou el senzill "Wonderful Life" (portada d'una cançó d'èxit de 1987 de l'anglès Black), llançada a tot el món. El 2010 va ser "Chocabeck", llançada a tot el món al principis de novembre, el terme "Chocabeck" va ser utilitzat per Zucchero durant la seva infantesa, quan preguntava al seu pare si els diumenges hi havia postres.