Biografia • Cròniques del surrealista

Dino Buzzati va néixer el 16 d'octubre de 1906 a San Pellegrino, prop de Belluno. Des de la seva joventut es van manifestar en ell els interessos, temes i passions del futur escriptor, als quals es mantindrà fidel durant tota la seva vida: poesia, música (estudia violí i piano i no hem d'oblidar que en el futur també escriurà alguns llibrets d'òpera), dibuix, i la muntanya, un autèntic company de la infància, a qui també està dedicada la seva primera novel·la, "Barnabo delle montagne".

Amb només catorze anys va perdre el seu estimat pare, que va morir d'un càncer de pàncrees. L'esdeveniment molesta tant el petit Buzzati que durant molt de temps viurà en l'obsessió de ser colpejat pel mateix mal. Finalitzats els estudis regulars, en els quals va demostrar ser bon i diligent, però res més, va anar a la caserna de la seva ciutat per fer el servei militar: sis mesos d'escola de cadets d'oficials, tres mesos de suboficial. (sargent) i quatre mesos com a tinent de segon.

Escriptor en creixement, des de la seva joventut porta un diari on s'acostuma a escriure opinions i esdeveniments. En el seu interior, de fet, cada cop pren més forma les ganes i el somni de dedicar-se professionalment a qualsevol feina que implicava escriure. Per exemple, se sent molt atret pel periodisme i aquí, el juliol de 1928, fins i tot abans d'acabar els estudisestudis de dret, s'incorpora al "Corriere della Sera" com a pasant. Després de graduar-se, en canvi, va començar a col·laborar amb el setmanari "Il popolo di Lombardia" mentre poc després va sortir l'esmentat "Barnabo delle montagne", que va aconseguir un bon èxit. El mateix destí, malauradament, no li passa a la seva segona prova narrativa, "El secret del Bosc Vell", rebuda amb una indiferència substancial.

El gener de 1939 va lliurar el manuscrit de la seva obra mestra, del seu llibre més estimat i conegut, aquell "El desert dels tàrtars" que es convertiria en un emblema de la literatura del segle XX. La novel·la és la història d'un jove soldat, Giovanni Drogo, que comença la seva carrera a la fortalesa Bastiani, que es troba aïllada a la vora d'un regne imaginari i en una època no especificada. Si d'entrada, per a Drogo, aquella fortalesa és un lloc tancat, inhòspit que no li ofereix futur, amb el temps s'hi acostuma, fins que ja no la vol (i no pot) abandonar, ja sigui per la pèrdua. de contacte amb la resta del món, tant per l'esperança continuada que algun dia els tàrtars, des del desert, atacarien la fortalesa. És evident, doncs, que en aquesta novel·la l'al·legoria que s'hi desenvolupa és fonamental, tot i que mai s'abandona la versemblança de situacions i la descripció acurada de personatges que quasi esdevenen tipus.

La vida de Drogo simbolitza la vida humana,que es veu pressionada pel pas del temps i per la solitud, en un món, representat per la fortalesa, fet de lleis absurdes i esperances inútils. Un altre punt destacat per Buzzati és com els homes continuen enganyant-se a si mateixos: Drogo es repeteix contínuament que "l'important encara ha de començar", i continua alimentant les seves esperances tot i que res els recolza. Buzzati sembla que ens digui, amb aquesta novel·la, que és millor que l'home desitgi poc, que sap estar satisfet, ja que el món, el joc de la vida, concedeix poc i estan disposats a desencantar les ambicions més temeràries o nobles.

El primer lector a rebre el manuscrit és el seu amic Arturo Brambilla que, després d'una lectura entusiasta, el passa a Leo Longanesi, que estava preparant una nova col·lecció per a Rizzoli anomenada "Sofà delle Muse". Per recomanació d'Indro Montanelli, accepta la seva publicació; tanmateix, en una carta, Longanesi va suplicar a l'autor que canviés el títol original "La fortalesa", per evitar qualsevol al·lusió a la guerra ara imminent. Posteriorment, Buzzati s'embarca a Nàpols amb el vaixell Colombo i marxa cap a Addis Abeba, com a reporter i fotoperiodista, corresponsal especial del "Corriere della Sera". Som l'any 1939 i la Segona Guerra Mundial ens arriba. L'any següent, de fet, va sortir del mateix port com a corresponsal de guerra del creuer Fiume. Participa aixíencara que com a testimoni, a les batalles del cap de Teulada i del cap Matapan i a la segona batalla de Sirte, enviant els seus articles al diari. També serà la seva "Crònica d'hores memorables" que va aparèixer a la portada del "Corriere della Sera" el 25 d'abril de 1945, dia de l'Alliberament.

L'any 1949 es va publicar el volum de contes "Paura alla Scala" i el juny del mateix any va ser enviat pel "Corriere della Sera" arran del Giro d'Itàlia. L'any 1950 l'editorial Neri Pozza de Vicenza va imprimir la primera edició de les 88 peces de "En aquell moment precís", una col·lecció d'apunts, notes, contes i digressions mentre, quatre anys més tard, el volum de contes "El col·lapse del Baliverna”, amb la qual guanyarà, ex aequo amb Cardarelli, el Premi Nàpols.

El gener de 1957 substituí temporalment Leonardo Borgese com a crític d'art del "Corriere". També treballa per a la "Domenica del Corriere", tractant principalment de títols i subtítols. Compon alguns poemes, que passaran a formar part del poema "Capità Pic". L'any 1958 es va estrenar "Les històries pintades", presentada amb motiu de l'exposició de pintura de l'escriptor inaugurada el 21 de novembre a la Galeria Re Magi de Milà.

El 8 de juny de 1961 va morir la seva mare i dos anys més tard va escriure la crònica interna d'aquell funeral a l'elzeviro "I due autisti". Van seguir anys de viatge com a enviat de ladiari. El 8 de desembre de 1966 es va casar amb Almerina Antoniazzi, la dona que, encara que llunyana i des d'un punt de vista fictici, li havia inspirat el turmentat "Un amore".

L'any 1970 va ser guardonat amb el premi periodístic "Mario Massai" pels articles publicats al "Corriere della Sera" l'estiu de 1969 comentant el descens de l'home a la Lluna. El 27 de febrer de 1971 es va representar a Trieste l'òpera en un acte i tres quarts del mestre Mario Buganelli titulada "Fontana", extreta del conte "No ens esperàvem res més".

L'editorial Garzanti publica, amb subtítols afegits, els exvots pintats per Buzzati "Els miracles de Val Morel" mentre que, a Mondadori, es publica el volum de contes i elzevirs "Les nits difícils".

Mentrestant, la seva activitat com a pintor i il·lustrador també va continuar intensament, una passió sempre clandestina que mai havia abandonat. Malgrat el seu enfocament aficionat substancial, les seves pintures encara són apreciades pels admiradors i se li dediquen algunes exposicions.

Va ser en canvi l'any 1971 quan va començar a sentir els símptomes de la malaltia (càncer de pàncrees, igual que el seu pare) que li portarien a la mort.

A l'octubre va exposar a la Galleria Castello de Trento, al novembre a la Galleria Lo Spazio de Roma. Es presenta el volum "Buzzati, pintor", que conté els judicis de crítics, escriptors iperiodistes i Garzanti publica "Els miracles de Val Morel", mentre que Mondadori publica l'últim recull de contes i elzeviri.

Una sèrie de trobades amb Yves Panafieu durant l'estiu i les gravacions d'aquelles converses són la base del llibre-entrevista "Dino Buzzati: un autoretrat", que es publicarà l'any 1973 per Mondadori.

El 8 de desembre, Buzzati va entrar a la clínica i va morir el 28 de gener de 1972.