Biografia • The Law of Dogma

Director polèmic i innovador, Lars von Trier va néixer el 30 d'abril de 1956 a Copenhaguen, Dinamarca. Von Trier va començar la seva carrera en un moment en què el cinema danès es trobava en una profunda crisi, atès que, a partir dels anys 50, és a dir, després de Dreyer, gairebé no es va produir a Dinamarca res de realment valuós (excepte una nota de Dreyer).

Només als anys 80 es va moure alguna cosa al cinema danès i gràcies a von Trier (el nom real del qual és Lars Trier, a qui el director va afegir el "von" per una simple peculiaritat), un jove acabat de graduar acadèmia de cinema de Copenhaguen autor de dos curtmetratges que provoquen un cert soroll, "Nocturn" i "Imatge d'un relleu". Era l'any 1981.

Tres anys més tard, va dirigir la seva primera pel·lícula, considerada encara el seu millor èxit, "L'element del crim", criticada a casa per la crítica i gens recolzada pel públic; la pel·lícula té un destí diferent a l'estranger: és guardonada a Cannes amb el premi a la millor aportació tècnica.

"L'element del crim" va ser seguida l'any 1987 per "Epidèmia", feta amb un pressupost molt limitat i rebutjada per la crítica com una pel·lícula pretenciosa sense fons. En resum, la carrera de von Trier sembla que no vol enlairar-se, estreta com està entre cims inconformistes apreciats per un nínxol de públic iexperiments obscurs per a la majoria. El director danès ho torna a intentar amb una pel·lícula de televisió, "Medea", presa, casualment, d'un guió mai fet pel mestre Dreyer. Fins i tot en aquest cas, però, no s'aprecia l'originalitat del tall que ofereix von Trier, potser perquè l'audiència televisiva, de fet, no està inclinada a descodificar missatges visualment complexos.

A continuació, Von Trier continua el seu itinerari amb "Europa" el final de la trilogia sobre Europa que va començar amb "L'element del crim" i va continuar amb "Epidèmia". Com és habitual, la pel·lícula va ser depreciada a casa però elogiada a l'estranger, tant que a Cannes, en la línia d'un renaixement general del cinema danès, va competir per la Palma d'Or.

La crítica i el públic danès canvien d'actitud cap a von Trier amb "The kingdom", una pel·lícula de televisió de quatre parts d'una hora cadascuna que també s'estrena (encara que de manera fugaç) a Itàlia. La pel·lícula, una sàtira de terror sobre la vida d'un hospital gegantí, té un enorme èxit internacional i es presenta, un any més, a Cannes.

1995, en canvi, va ser l'any que va impulsar von Trier a l'honor de les cròniques cinematogràfiques internacionals per la presentació, juntament amb altres cineastes semblants a ell, del seu manifest poèticoprogramàtic, que " Dogma 95" que s'ha fet famós i de vegades esmentat de manera inadequada.

El manifest, en poques paraules, és una mena dedecàleg que prohibeix els artificis tècnics, escenogràfics, fotogràfics i narratius: una poètica que alguns han definit com a anticinematogràfica, o almenys la negació del que molts consideren en canvi l'essència del cinema.

L'any 1996 von Trier va dirigir una de les pel·lícules amb més èxit de la història del cinema danès, "The Breaking Waves", una famosa pel·lícula rodada gairebé íntegrament amb una càmera de mà, que va guanyar el Gran Premi del Jurat a Cannes. El 1997 es va estrenar "El regne 2", la segona part de la farsa de l'hospital que va tenir gairebé més èxit que la primera. La pel·lícula es presenta a Venècia. A Itàlia la pel·lícula no es va estrenar però a la resta d'Europa va tenir un gran èxit.

L'any 1998 es van estrenar simultàniament dues pel·lícules de Dogma, totes dues presentades a Cannes: "Festen" de Vinterberg i "Idiots" de von Trier. El primer rep el Gran Premi del Jurat ex-aequo amb "The general" de Boorman. Mentrestant, Dogma 95 realment sembla estar gaudint d'un gran èxit entre els cineastes més exigents (pel·lícules com "Mifune" de Jacobsen i "The King is alive" de Levring, "Lovers" de Barr i altres segueixen encara els preceptes de von Trier).

En aquest punt, el director danès sembla que realment ha jugat totes les seves cartes narratives. Algú l'acusa d'estar massa lligat als seus dogmes, de deixar-se encaixar en una poètica preempaquetada, d'haver-ho dit ja tot. En canvi l'any 2000 el director ho aconsegueixsorprèn a tothom amb una pel·lícula inesperada, "Dancer in the Dark", que compta amb un repartiment tan respectable com heterogeni. La desconcertada cantant Bjork i una icona del cinema francès com Catherine Deneuve apareixen junts a la gran pantalla, al costat d'actors fetitxes de von Trier com Jean-Marc Barr i Peter Stormare. La pel·lícula, aquesta vegada, també convenç la taquilla, a més de guanyar la Palma d'Or a Cannes a la millor pel·lícula i a la millor interpretació femenina (la de Bjork).

En conclusió, von Trier segueix sent, juntament amb Kusturica, Gilliam, Tarantino i Kitano, un dels cineastes més originals que ha sabut expressar el cinema contemporani. Així ho confirmen també els treballs posteriors "Dogville" (2003), "The five variations" (2003), "Manderlay" (2005), "The big boss" (2006). El seu darrer treball és "Antichrist" (2009, amb Willem Dafoe i Charlotte Gainsbourg).